Penso que cadascú fa- o idealment hauria de fer- el què projecta. En el meu cas, tinc la sort de que sigui així. El món de les arts escèniques és dur, difícil, no cal dir, però ni més ni menys que qualsevol altra professió (sé del què parlo). Hi ha, però, un aspecte dins la meva particular projecció professional, que és l’aspecte de treballar fonamentalment sol. Hi trobo un gust especial d’enfrontar-me a cada projecte, jo sol i amb les meves circumstàncies. És una barreja plaent i dura alhora. Lluitar professionalment sol, amb les teves incerteses i conviccions, em fa créixer, em fa estar viu. No ho canviaria per res. Ho necessito. Tanmateix, quan tinc un projecte compartit amb més companys o formo un equip, procuro cuidar les persones que m’acompanyen tant com puc. Potser és allò de cuidar als altres tant com et cuidaries a tu mateix. I no pot ser d’una altra manera: amb aquest equip, junts, has de treballar per aconseguir l’èxit (cosa obligada en qualsevol art escènica). De la mateixa manera en què ho faig, quan estic sol.
Per això em costa d’acceptar l’egoísme mal entès, la falta de generositat o la manca d’empatia. Tard o d’hora el seu rèdit serà tendint a zero.
Amb tot això i totes les seves dificultats, seguim. Seguim amb força, la que irradia des del fons de la nostra ànima.
