En els darrers dies he rebut l’encàrrec d’una nova coreografia de lluita, per a una producció teatral que s’estrenarà a principis de març en un important teatre de Barcelona. No dono encara detalls, però el fet és que voldria escriure sobre el procés ceeatiu de les meves coreografies: primer, comprendre l’espectacle i les motivacions d’un i altre personage per lluitar. Després, com arriben emocional i físicament a aquest moment. Ara ve “lo” bo: el desencadenament, el moment en què s’allibera l’acció… el meu cap en aquest punt tiba de la corda de la fantasia on res és impossible. Me n’en ric i descarto allò irrealitzable i em centro en com fer possible les accions més plausibles. El meu cap projecta en una pantalla imaginària, davant meu, tot el dibuix d’accions. N’hi ha que no poden ser i s’han de modificar. Tot plegat projectat com una pel.lícula en la que pots pausar, tirar enrera o endavant.
És el millor moment, sens dubte, el moment de l’alliberament creatiu. El de donar-te a la llibertat mental. O, sigui, ho visc molt més com una gran aixeta que s’obre, que no pas com quelcom que s’ha d’omplir. Ep, i això ho tenim tothom, eh? Una altra cosa és quan has d’adaptar aquests moviments imbatibles, a la realitat, a qui els ha de fer… aquí sí que entra el “savoir-faire”, sens dubte.
Aquest procés- des del principi al final- és una barreja de imaginació, creació, inspiració, coneixements, experiència i didàctica (penso que no gaire diferent d’altres gèneres, com la dansa, per exemple). En aquest nou encàrrec que us parlo, el primer moviment que m’ha sortit i que pujarà a l’escenari, és ben propi de la dansa clàssica. M’ha semblat interessant com m’ha sortit, sense pretendre-ho. Tal com l’he imaginat, he buscat inmediatament un referent que m’ajudés a explicar com realitzar-lo… era ma mare (ballarina i mestra de dansa) en un moviment, un pas, d’un ballet que ella va ballar a finals dels ’70 o principis dels ’80: “El somni d’una nina”. Curiós, o potser no tant… potser molt lògic.
En fi, aquesta meravella que és la creativitat- i que tenim tots- és una font potentíssima, que brolla amb la intensitat que li permetem. És quelcom meravellosament màgic i sorprenent. Un caos que podem aprendre a redirigir cap on ens interessa. Un poder revelador i un gaudi per l’ànima. I la meva, gràcies a la creativitat, reviscola amb força per un temps més. Potser que utilitzem aquest poder més sovint, no?
